#Òmnium50A (2011)
#Òmnium50A
Òmnium cultural és el nom d'una entitat catalana creada per la societat civil per superar les limitacions que el règim franquista imposava a la llengua, la cultura i el poble de Catalunya.
Òmnium celebra aquest any el cinquantenari de la seva fundació amb una sèrie d'actes que han evidenciat l'evolució que ha viscut l'entitat en aquest mig segle. Cinquanta anys donen per molt i el seguiment detall seria inabastable, però si es mira amb perspectiva, resulta que la història d'Òmnium és a la vegada la història del país i la de les tres generacions que hi ha conviscut.
Enllaços:
Per poder veure els enllaços has de ser membre de Mecanoscrit
Altres pel·lícules del director Josep Rovira:
-
La Panadella, històries de la carretera (2015)
El nom “La Panadella” és dels que desfermen una onada de records. Els que es van originar quan tot el transport cap a l’interior i al nord de la Península, tant de passatgers com de mercaderies, anava per carretera i parava de manera gairebé obligatòria en aquella àrea de servei i de repòs que era universalment coneguda.
Nucli situat a la Nacional II a mig camí entre Igualada i Cervera o entre Lleida i els Pirineus i Barcelona, el parador era un oasi de serveis, el lloc on generacions de camioners, autocaristes, comerciants i viatgers de tota mena s’aturaven a omplir el dipòsit, descansar, passar la nit, fer una timba de cartes o gaudir dels millors plaers culinaris del moment.
-
Forenses (2013)
La feina dels metges forenses ha esdevingut en els últims anys protagonista de moltes pel·lícules i sèries televisives, però la veritat és que continua sent una pràctica mèdica força desconeguda i carregada de tabús amb una realitat que té poc a veure amb els escenaris de ficció que coneix el gran públic.
Quinze forenses asseguts davant d'una càmera per parlar del que senten cada dia quan s'enfronten als límits de la vida i de la mort no és una cosa que es vegi cada dia. El resultat és un testimoni clar i directe que serveix de fil conductor per fer un viatge als escenaris habituals de treball: les sales d'autòpsia, les guàrdies, els judicis. Però un viatge en el qual el que impacta no són les imatges sinó els sentiments que els protagonistes experiment en treballar i que expliquen sense pors tot barrejant moments i records que mai fins ara havien explicat a ningú.
La seva és una professió molt dura. Malgrat que també s'encarreguen dels peritatges judicials de malalties psíquiques i de lesions físiques derivades o no d'actes violents, en realitat el que els ha fet famosos és l'estudi de la mort i en especial d'aquells casos en què no ha estat de manera natural. Això els ha fet guanyar el sobrenom dels «metges de la mort» i sovint apareixen en les cròniques de successos com els responsables d'aclarir morts escabroses i violentes.
Potser per això els forenses són d'una casta especial. Són gent viscuda, dones i homes que coneixen de prop la mesquinesa d'una societat que la gran majoria de ciutadans es pensen que no existeix i de la qual ni els polítics ni els mitjans de comunicació no en parlen. Ells la viuen cada dia i s'hi enfronten, abans o després de passar per casa, on es desenvolupa una vida ben normal i aliena a tot això.
Tot plegat fa que els metges forenses parlin d'una manera especial de la vida, dels fills, dels sentiments religiosos, de l'existència o no de l'ànima, del sentiment de risc i de perill, de la por de morir.
-
El cine de Paco (2012)
Durant anys i de manera repetida apareixia en les cròniques del NO-DO un Francisco Franco pescant enormes peixos en diversos rius del nord de la península amb una habilitat que el cronista es cuidava de lloar com a increïble. Mig món ja sospitava aleshores que tot allò era un muntatge, però no hi havia manera de saber-ho perquè el “noticiario documental” va ser un dels millors invents del règim per fer-se autopropaganda i aquelles imatges de pesca, evidentment, ho eren. Com molta gent recorda, en els noticiaris editats, quan Franco jugava a golf li entraven totes les pilotes i cobrava uns peixos formidables, però, com es veurà, la realitat era tota una altra. Un passeig per les imatges més grotesques del NO-DO a les quals s’han afegit uns valuosíssims retalls provinents del magatzem anomenat de descartes del noticiari que no havien estat mai projectats públicament. La combinació entre les imatges del que es deia i les que s’amagaven és com a mínim sorprenent i, a vegades, mostren la subtilesa de la censura, mentre que, en altres, evidencien la manipulació del règim a l’hora de no mostrar la decrepitud del “caudillo”. Franco volia que Espanya fos un país fantàstic i el NO-DO era el millor vehicle per transmetre aquesta imatge de felicitat col·lectiva, de perfecció política i de bravura en la figura del seu líder.
-
Anatomia d'un Rei (2010)
“Dels reis medievals s’ha escrit molta història i les seves gestes han donat peu a grans llegendes. Però malgrat haver-hi tanta literatura a penes se sap com eren físicament ni quin rostre tenien. La ciència ens durà ara a fer un viatge de set segles enrere per aclarir les incògnites que envolten la vida del rei Pere II anomenat el Gran, mort prematurament amb només 45 anys la matinada de l’onze de novembre de 1285.”
Un equip de Televisió de Catalunya ha seguit dia a dia, al llarg de vuit mesos, tots els treballs fets per un nombrós grup d’especialistes dirigits des del Museu d’Història de Catalunya amb la voluntat de treure les millors i més emocionants imatges resultants de l’obertura d’una tomba, ubicada al Monestir de Santes Creus, que guardava un cos enterrat set segles enrere i el seu trasllat posterior a un centre d’investigació.