En el pitjor dels escenaris històrics imaginables, milers de republicans espanyols van lluitar, entre els anys 1939 i 1945, per la seva dignitat com a persones. Acabaven de ser derrotats en el seu propi país, obligats a fugir amb el poc que tenien, separats dels seus familiars i abandonats per les democràcies veïnes. Però tampoc no van defallir en un continent amenaçat per Hitler. La seva lluita per la llibertat encara no ha estat reconeguda per l'Europa que ells van ajudar a forjar. Es tracta d'una epopeia poc difosa que mereix ser recreada. Perquè prova, un cop més, que ni la derrota més humiliant elimina el dret a l'esperança de tot ésser humà.

Per a milers de republicans que van abandonar Espanya pel Pirineu català el febrer de 1939, la guerra no s'havia acabat. Reclutats a la força a França, setmanes abans de la invasió alemanya, van partir al front de la línia Maginot, es van allistar a la Legió Estrangera i van acabar integrant les divisions blindades del general Lecrerc. Altres, van combatre en el Maquis i en la Resistència contra el Reich. Estaven convençuts que la derrota de Hitler seria el preludi de la caiguda de Franco a Espanya. Volien tornar a abraçar de nou a les seves famílies en un país lliure. Van recórrer 4000 quilòmetres de desert i 2000 quilòmetres de territori francès. Van estar presents a l'equador africà i en els cercles polars. Els seus cossos descansen sota la sorra del Sàhara i sota el gel d'Alsàcia. Van ser els primers d'alliberar París i prendre el refugi de Hitler. Molts d'ells van acabar els seus dies als camps d'extermini o en fosses comunes anònimes.